Vostè va ser un dels primers en veure el valor de l'aplicació d'Internet als processos empresarials, i ho explicava, regularment, a través dels missatges a Extra-Net! des de 1995. S'estava gestant l'ADN d'Infonomia?
L'embrió d'Infonomia ve de molt abans, de la meva estada als Estats Units fent un programa de gestió de recursos de la informació, que va coincidir amb l'inici d'Internet, el 1991. Allà vaig descobrir que al nostre país l'empresa estava fent un mal ús de la informació, i que la utilitzava com una anècdota, un suport, quan en realitat és un recurs com a palanca per multiplicar el negoci i transformar l'empresa.
Quan vaig tornar, vaig escriure el llibre 'Els recursos de la Informació' (McGraw Hill, 1994), que crec que és una mica la bíblia de tot el que he intentat fer després. El lema del llibre era 'L’impacte de la informació digital en les organitzacions', és a dir, com la digitalització de la informació representava una transformació de les empreses. Més tard, durant una nit una mica d'epifania, vaig pensar “a què em dedico? Si hi ha gent que és economista i es dedica a la gestió de béns, jo estic obsessionat amb la gestió de la informació com un projecte de futur, per tant m’haig de dir infònom i tractar la infonomia”.

Des d'Infonomia sempre s'ha avançat a tot allò que s’ha anat integrant a les empreses. Què entén per Innovació a les empreses?
La innovació és la transformació de les idees en valor. Això és molt coherent amb la revolució de l’ús de la informació. El cercle, llavors, ha de ser organitzar millor la informació per tenir millor coneixement. Això ens ha de permetre generar idees que es puguin transformar en valor per, al final, generar resultats. A partir d'aquí, no tinc cap dubte que, tard o d'hora, acabarem en un discurs on el coneixement és la forma de generar resultats.
Jo he estudiat física una mica en profunditat i realment és increïble la capacitat de la ment humana per interpretar la natura. Per això m'adono del valor de les idees, del coneixement, i de que ben utilitzat és una palanca econòmica fonamental. Per exemple, a la tercera edició del RE-NÉIXER d'aquest any, organitzat des d'Infonomia, es presenta una secció amb exemples de com la ciència es converteix en negoci, com el cas d'una gent d'Alacant que fan un cultiu d'algues de manera industrial on el subproducte és el petroli. Poden crear un hidrocarbur amb molta més capacitat energètica que el propi petroli.
La idea, doncs, és que, avui, realment, la ciència, les idees pures, poden convertir-se en valor econòmic i nous productes en molt poc temps. Una cosa com l’iPod és resultat de la ciència, o sigui, hi ha un disc dur que és resultat de la nano tecnologia, que permet emmagatzemar una gran quantitat d’informació en un disc.

Llavors, en aquest entorn, quina és l’essència per innovar?
L’essència per innovar jo diria que són tres coses: atrevir-se a pensar, buscar el valor de mercat i un mètode empresarial adequat.
Sobre la primera, l'atrevir-se a pensar, es tracta de tenir idees diferents. Per aconseguir-ho cal un context i un estat mental. Serà complicat arribar-hi si es té un entorn que t’obliga a cenyir-te a unes regles del joc inamovibles. Quants joves no s’atreveixen a arrencar una iniciativa perquè els seus pares volen que siguin funcionaris?
Sobre el segon element per innovar, el buscar la diferenciació d’allò inventat, implica no fer un acte creatiu i individual, sinó pensar si allò que has creat té valor per a algú, al mercat. La idea de posar bicicletes al carrer que la gent agafa i les deixa a la següent estació, com ha passat a Barcelona amb Bicing, és, en principi, una idea simple. Però executada en clau de mercat és haver pensat que la gent li donarà més valor en relació a agafar la seva pròpia bicicleta perquè no té el risc, per exemple, que li robin.
La tercera cosa a tenir en compte en la innovació, com he dit abans, és el mètode empresarial. Això implica ser capaç d’utilitzar els recursos, que normalment són limitats, per calcular quant es pot invertir en el desenvolupament de la idea abans de tenir una escala suficient en el mercat que permeti recuperar la inversió. Això es coneix com a 'gestió de la corba del 'payback'', i l'objectiu final és no desgastar-se en el moment de la inversió per poder recuperar-la suficientment. En aquest sentit, hi ha experiències interessants d'èxit i de fracàs. El cas de la xarxa de satèl·lits Iridium que va voler llançar Motorola té una corba de manual. Es van gastar 6000 milions de dòlars en un projecte que després va ser venut per 25 milions, és a dir, tot un desastre. Mentre estaven desenvolupant la tecnologia, va aparèixer el 'roaming' -l'intercanvi de clients entre operadores de telefonia mòbil- i va deixar de tenir sentit disposar d'una xarxa universal pròpia de satèl·lits que permetés tenir telefonia en qualsevol lloc. En canvi, la corba de 'payback' de l’iPod reflecteix que es va invertir molt poc per tenir un enorme retorn en poc més de sis mesos. La clau va ser emprar tecnologia que ja existia i invertir molt en disseny.

Vinculant tot això amb la informació com a element clau per a una bona gestió, saben les empreses del nostre país utilitzar les eines potencials per fer-ho?
No, perquè la majoria no han entès el discurs global. Potser les coses els van bé i per tant prefereixen no tocar-ho, però jo sóc pessimista perquè no estarem preparats per a un model econòmic que crec que haurà canviat radicalment en deu anys. Des d'Àsia ens ha arribat el fenomen de la fabricació, però l'onada tecnològica que tindrà lloc a la Xina en els propers anys canviarà el mercat de l’automoció, el tecnològic o el financer, per citar-ne alguns. Com que encara no ens ha arribat, les empreses prefereixen no tocar un model que ja els funciona.
Això ja ho comentava al llibre 'Els recursos de la informació' que citava abans. Allí esmentava el llibre, aparentment críptic, del japonès Hiroyuki Itami 'Mobilizing Invisible Assets' (Harvard University Press, 1967), on deia, a finals dels seixanta, que les úniques empreses que prosperarien serien aquelles que sabessin detectar què passa al món, les que sabessin convertir aquella informació en coneixement diferencial i les que sabessin comunicar-ho.
Sobre la capacitat d'observació, actualment hi ha tot un moviment conegut com a 'scouts', i que són empreses que en lloc de tenir un laboratori propi d'I+D observen el que estan fent els seus competidors a nivell mundial. Surt més a compte comprar a algú que està fent alguna cosa en lloc d’investigar per fer-la tu mateix, i Microsoft és l'exemple d'empresa que porta molts anys fent-ho.
Sobre convertir la informació en coneixement diferencial, la quantitat d'informació actual fa que les empreses hagin de crear constantment productes nous. Un exemple pot ser el de l'alimentació. Si de cop detecto que la gent vol consumir menys greixos, haig de pensar en fer aliments amb menys greixos. L'altre dia, en una gran multinacional alimentària europea em comentaven que, cada any, el 10-15% de la seva facturació procedeix de productes introduïts en els darrers dos anys. En sectors com l’electrònica aquest percentatge arriba al 50%. Phillips factura cada any el 50% en productes introduïts en els 12 mesos anteriors.
Sobre el tercer element, el de divulgar el coneixement, aquí hi entra la funció d'aconseguir que el mercat s'adoni del que estic fent.
Aquí estem bastant malament en les tres formes de gestió de la informació. En els últims temps, els darrers 10-15 anys, les empreses han començat –sobretot les grans-, a reconèixer que han d’ordenar la seva informació interior, però no l’estan organitzant gens en termes d’utilització potencial del coneixement innovador. La conversió sistemàtica del que saben en negoci, és encara un gran repte, i aquesta és la gran revolució en que estem tots implicats.

I, quin profit es pot treure de les xarxes socials creades de manera democràtica a través de les eines de la Web 2.0?
A nivell micro poden aportar molt, però a nivell macro és molt difícil garantir la independència de la gent.
A nivell micro, les xarxes socials són de molta utilitat per a col·lectius que tenen necessitat d’intercanviar-se coneixements i experiències. És a dir, un pot estar en una xarxa de mediadors socials on altres persones com ell li poden explicar com solucionar problemes del dia a dia, que ha de resoldre. A nivell professional, quan estàs en un sector, la xarxa social és de gran utilitat. Per això no és estrany que, en els primers moments d'Internet, una de les coses que funcionava molt bé eren les xarxes socials de famílies amb fills amb malalties molt especials, perquè permetien la connexió entre les poques persones amb problemes similars a tot el món, per conèixer possibles tractaments, metges, hospitals, etcètera.
A nivell macro, en canvi, hi ha el gran problema de la tendència final cap a una democràcia digital on s'apliqui la saviesa de la multitud en qualsevol de les decisions que s'hagin de prendre. Es podria fer, efectivament, un referèndum cada dia per solucionar les coses del barri, la ciutat o el país, però llavors, està assegurada la independència de la gent per garantir una bona solució per a la col·lectivitat? Tinc els meus dubtes, perquè és molt fàcil manipular les persones, fins i tot des dels mitjans digitals, i, per tant, no sé si la decisió seria pitjor que la que prenguessin els que pensen en el llarg termini.
Un exemple interessant i polèmic és el cas de la Comunitat Valenciana a les darreres eleccions. Com pot ser que es doni recolzament a opcions polítiques, tan a nivell de comunitat autònoma com a nivell local que, justament, el que estan fent és destruir el territori? Si un s'estima el territori hauria de posar fre a una acció completament desmesurada. A llarg termini tots sabem que el que s'està fent en aquella zona serà un desastre i comportarà un greu problema econòmic, a més de l'ecològic. Però com que, a curt termini, interessa, la gent hi vota a favor. Si a una multitud vehiculada li demanes un referèndum digital d’opinió, el resultat serà clarament manipulat.

Però, les empreses, s’hauran d’abocar realment al treball en xarxa i col·laboratiu?
No hi ha més remei perquè el món es distribuirà entre grans empreses i molt petites empreses especialitzades, les quals, crec, hauran de fer coses molt concretes i necessitaran recórrer a d'altres per fer projectes de més envergadura. La idea de l’externalització la veig molt clara, perquè no té cap sentit que un faci una cosa que pot fer-la millor un altre que en sap més, amb l'estalvi de costos que, a més, això suposa. Per tant, segur que s’establiran una sèrie de 'clusters' d’empreses on cada una farà una cosa determinada.
El problema, aquí, son les regles del joc en xarxa. Personalment encara no les tinc gaire clares. Si jo, per exemple, et porto a tu un client perquè determino que jo no sé fer una cosa, com em repercutirà? Per quina raó t'ho he dit a tu? Per què sóc un bon samarità o perquè hi ha cert 'fairplay' i després tu m’ho tornaràs? Una xarxa funciona si totes les parts funcionen. Si hi ha algun node que obstrueix, que dificulta el flux entre els membres de la xarxa, aquesta es col·lapsa.

Aquestes regles del joc han de passar per un intercanvi merament monetari, el que entenem avui en dia com la comissió, o hem de refiar-nos de que, per exemple, en un pròxim projecte comptaran amb nosaltres?
Jo crec que necessariament serà un model econòmic, perquè no hi ha més alternativa. Les nostres empreses, avui, funcionen per compte de resultats, no funcionen per un compte de coneixement. Mentre sigui d'aquesta manera, és molt alt el cost d’oportunitat que té dir-li a un altre que hi ha un projecte que li pot interessar. De totes maneres, la idea és que en una economia en xarxa el coneixement acabi sent mig lliure i mig propietari, i que el que tingui més poder econòmic siguin les relacions i els contactes. Això portarà a que s’estructurin xarxes d’empreses i professionals que es derivin treballs en clau de la confiança mútua que es tenen entre ells.

Si intentem ubicar en el nostre entorn més proper el que ha comentat, i ho vinculem al paradigma de la 'creative class' de Richard Florida, on estaríem situats?
Si agafem estrictament les 3T de Richard Florida -tecnologia, talent, tolerància- jo diria que estem més o menys bé. Per exemple, l’àrea de Barcelona és una zona tolerant, atractiva i s’hi pot viure bé. I tecnològicament acompleix els estàndards. De totes maneres, per parlar amb propietat hauríem de tenir les dades i no les tenim, per tant és molt arriscat.
Tot i això, el que veig és que no hi ha un estat mental d’ambició que ens permeti pensar en el món com a marc de referència. No veig que siguem capaços de proposar al món productes i serveis. En aquest sentit falta energia, ho veig tot una mica pusil·lànime.
Ho noto molt en la gent atrevida que conec, perquè es mouen en un entorn que no els acompanya en absolut. La creació d’ocupació basada en grans empreses és cosa dels anys 70. El discurs d’ocupació ha de canviar a un discurs d’emprenedoria i capacitació perquè la gent pugui tirar endavant els seus propis negocis i això implica un sistema bancari totalment diferent, és a dir, que entri a les empreses, que aposti per models de negoci per a plans d’empresa i no que busqui sempre un aval d’actius físics. Però resulta que, a diferència dels Estats Units, a Europa estem en un context on es volen resultats a curt termini i no s’entén la potència de la inversió i del retorn a mig termini. És realment miraculós que hi hagi gent que hipoteca la seva pròpia casa per tirar endavant amb iniciatives que al país li interessen. Si no tinguéssim tanta gent d'aquest tipus que s’està arriscant, això ja fa temps que no funcionaria.

I pel que fa als usuaris, els clients, la ciutadania, quin és l'escenari més factible davant la quantitat d'informació que circula?
Jo crec que, la revolució d'Internet, l'ha estimulat la demanda i no l'oferta. Una innovació ho és si el mercat ho accepta, per tant, jo crec que els més intel·ligents al final són els consumidors i els ciutadans. Són ells qui amb la seva utilització indiquen si una cosa té sentit o no. No s'han hagut de fer gaire anuncis dient “Consumidors, ajudeu-vos mútuament”, perquè ells mateixos han utilitzat els recursos d'Internet per disposar de la informació de gent com ells que els comenten si un hotel està bé o no, per exemple. Tampoc se'ls ha hagut de dir gaire que busquessin viatges a Internet perquè els sortirien més barats. Als joves no se'ls ha hagut de dir que hi havia llocs on es podien baixar música.
Per això, quan es fan accions de difusió dirigida a la gent, a vegades hauríem de pensar si no estem donant les aplicacions que volen els usuaris. El gran problema es que hi ha hagut moltes aplicacions que no connectaven amb la gent. Si una persona gran veu que li donen un curs d’Internet perquè s’avorreix i allà descobreix que pot dibuixar, que pot parlar amb els seus néts o que pot mirar fotografies, segur que no trigarà massa a posar-se Internet a casa. Mireu, el fet que funcioni el porno, el xat , el mail, i tota una sèrie d’elements d’Internet, implica que tenen valor, que lliguen amb una percepció d’interès. No es pot ficar amb calçador una tecnologia, perquè si no aporta valor, és com si no existís.

Per acabar, els estudiants que s’estan preparant per entrar al món de l’empresa, quina empresa es trobaran d’aquí a dos anys?
Aquí hi ha una discussió de 'clusters' o de diversitat. Hi ha qui diu que hem de ser molt bons en uns quants sectors i jo crec més en una economia diversa i variada, per la qual cosa ens interessa tenir gent bona en tot. Aleshores, en aquest sentit, es podran trobar amb empreses molt diferents, excel·lents i amb un factor comú que és la internacionalització. L'empresa del futur és la que competeix amb d'altres al món, mentre que l'empresa molt local, encara que ara pugui tenir èxit, tinc la impressió que té els dies comptats. D'aquí a uns anys serà història una Unió Europea que tendeix als aranzels per protegir el seu mercat. Per tant, es trobaran empreses vistoses als mercats locals de les que posaria en dubte la viabilitat futura, empreses vistoses que ja han començat a fer un negoci internacional, empreses multinacionals que cada vegada estaran més retirades dels mercats i finalment empreses molt petites que es basen en una gran quantitat d’energia d’emprenedors que les fan tirar endavant.
Dit això, i fent èmfasi en que són opinions meves amb poques dades i que em puc equivocar, la meva primera recomanació és que inverteixin molt de temps en escollir l’empresa on volen estar. La decisió de les primeres empreses on es treballa és crítica, i hi ha d'haver un acord entre el que es vol fer a la vida i el treball que es farà. En segon lloc, que els diners no siguin l'element principal de l'elecció. La tercera recomanació és que pensin que, tard o d’hora, s’hauran de plantejar tenir la seva pròpia empresa, perquè en cert moment serà la única manera de no estar contínuament sotmès al risc de quedar en fallida econòmica personal, perquè l'empresa ja no et vol més en una edat complicada, per exemple. Per tant, és important que aprofitin al màxim l’aprenentatge de les empreses estàndard on són ara, per construir les empreses que han de mantenir la nostra economia en els propers 20 anys.



Informació bàsica d'Alfons Cornella
Dades Biogràfiques
Dia i lloc de naixement: Barcelona, 1958
Aficions: Maquetes de trens, bicicletes, llegir llegir i llegir

Formació acadèmica
Llicenciat en Física per la Universitat de Barcelona, té el Master en Gestió dels Recursos de la Informació per la Universitat de Syracuse, als Estas Units, i el Diploma en Alta Direcció d'Empreses d'ESADE.

Trajectòria Professional
Va començar el 1988 com a responsable del Centre d'Informació Tecnològica del Parc Tecnològic del Vallès. Un cop va tornar dels Estats Units, el 1992 va passar a ser director del Centre d'Informació Empresarial i professor de Sistemes d'Informació d'ESADE. L'any 2000 va fundar Zero Factory S.L., l'empresa que hi ha darrere d'Infonomia. Actualment continua desenvolupant aquest 'think tank' sobre innovació a les organitzacions.

Publicat el dilluns, 02 de juliol de 2007